El passat 21 de maig de 2012, el diari ABC es feia ressò, en l’edició digital del seu diari, de l’esborrany de la nova Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana. El paquet de modificacions que es va presentar representa un pas més en la desarticulació de les restes del que un dia es va presumir: l’Estat del benestar.
El Partit Popular, amb notable autoritarisme, pretén disparar un dispositiu legislatiu-pedagògic que concebi al conjunt de la població-no només a joves o “indignats” – com escolars perpetus d’uns determinats valors abstractes de ciutadania, civilitat o comportament públic.
Ens trobem davant l’actualització d’una iniciativa institucional que, apel·lant a valors grandiloqüents i alhora irrebatibles -pau, seguretat, tolerància- pretén generar un autèntic entorn intimidatori, exercici de repressió preventiva contra sectors incòmodes de la població. Al seu torn, aquest tipus de reglamentacions serveixen per assetjar a formes de dissidència política o cultural que s’atreveixen a desmentir o desacatar el normal fluir d’una vida pública declarada per decret amable i desproblematizada.

El consum es considerarà com a falta greu

Les lleis de seguretat ciutadana assignen a la vigilància i a l’actuació policial la tasca d’aconseguir el que les seves invocacions rituals -campanyes publicitàries, educació en valors, dies mundials de- no aconsegueixen: disciplinar aquest exterior urbà en el qual ni ha estat possible mantenir a ratlla les expressions de desafecte i ingovernabilitat, ni ha aconseguit dissimular l’escàndol d’una creixent fractura social.
L’anunci del Ministeri de l’Interior va tenir una àmplia repercussió en els mitjans de comunicació amb relació a la possibilitat que “l’ús públic i indegut de caputxes, escafandres, cascos o qualsevol altre tipus de peça o objecte que cobreixi la cara per complet” pugui ser multat amb fins a 30.000 euros de multa. La mateixa quantia podrà ser imposada a aquelles persones que facin “botellons” no autoritzats en l’espai públic.
Aquest escrit de la Comissió Polítiques de Drogues i Sostenibilitat vol reflexionar sobre una altra part de l’anunci que va quedar totalment fóra de l’atenció mediàtica. Una decisió que té unes implicacions dramàtiques per a les persones consumidores de drogues en general i de cànnabis en particular i especialment per als joves -els més desprotegits.
En l’esborrany de la nova Llei de Seguretat ciutadana, segons el diari ABC, és “considerada falta« greu »el consum o tinença il · lícita, encara que no sigui destinada al tràfic, de substàncies estupefaents, psicotròpiques o drogues en llocs, vies, establiments o transports públics, així com l’abandonament dels estris o instruments utilitzats al respecte en els esmentats escenaris “.
A més, segons ABC, es preveu “ampliar el termini de prescripció de les infraccions, d’acord amb la seva gravetat. L’objectiu és evitar la caducitat dels expedients sancionadors “. El preu que cal pagar per una falta “greu” oscil · la dels 3.000 als 30.000 euros.Segons la LO 1/1992 ja s’havien inclòs com falta greu el consum i tinença en via pública amb sanció que podia oscil · lar entre els 300,05 i els 30.005 euros. És a dir, amb aquesta modificació es puja el preu mínim a pagar de 300.05 a 3.000 euros!!

Proposta punitiva i amb caire recaptatori

Interior pretén aconseguir amb l’elevació de les sancions «més dissuasió» contra l’alteració de l’ordre públic. Però el que aquí identifiquem és una proposta punitiva i amb ànim descaradament recaptatori que, més que solucionar problemes i com és habitual en la lògica prohibicionista, els multiplica exponencialment.
A Espanya, segons l ‘”Informe 2009 de l’Observatori espanyol sobre drogues. Situació i tendències dels problemes de drogues a Espanya “, el 2007 el 27,3% de la població espanyola d’entre 15 i 64 anys havia provat el cànnabis alguna vegada a la vida, el 10,1% l’havia consumit en l’últim any, el 7,2% l’últim mes, i el 1,5% ho feia diàriament. És a dir, més de 3 milions d’espanyols usen cànnabis almenys una vegada al mes i més de 700.000 ho fan diàriament.
Per posar algunes xifres comparatives amb activitats que també suposen un risc per a la salut, a Espanya hi ha uns 2 milions d’esquiadors. L’esquí és una pràctica de risc en la qual existeix una alta probabilitat de patir accidents. De fet, com a conseqüència de patir un accident d’esquí, cada any moren unes 5 persones a Espanya.
No obstant això, els esquiadors espanyols -que són molts menys que els usuaris de cannabis-s’exposen molt menys als seus riscos (és rar qui pot permetre esquiar tots els mesos de l’any, encara que sigui només una vegada) i les conseqüències de la seva conducta són , per contra, molt més greus per a la salut que la pràctica de fumar cànnabis (mai ha mort ningú per consumir cànnabis).
Però ningú es planteja sancionar si se’ls intercepta amb material esportiu al carrer per així protegir la seva salut. A més els espais on es practica aquesta activitat de risc no només estan regulats, sinó que fins i tot es permet l’accés a aquests, així com la seva pràctica, a menors d’edat.Ens fem la pregunta:
“No és això una mostra clara que davant una suposada conducta de risc, és molt millor un acostament educatiu que un punitiu?”
La resposta és evident: és igual, les polítiques socials en general i les de drogues en particular no es basen en l’evidència científica o en el respecte dels drets de les persones que trien lliurement i per si mateixes involucrar-se en una determinada activitat, sinó en una ideologia-quan no en una hipòcrita moral-interessada en segregar, perseguir i castigar.
Però no el que és un problema, sinó el que és molèstia, el que és incòmode o el que fa florir les pròpies contradiccions dels qui, amb la suposada missió de servir i representar la totalitat de la ciutadania, acaben situant a alguns sectors de els mateixos en estats encoberts d’excepció i fins i tot de lloc.
 

Quines són les repercussions objectives del consum de cànnabis sobre la salut? 

Si es pren com a indicador un consum problemàtic i que com a tal es deriva una petició de tractament, ens trobem que, per al’any 2007, hi va haver 5.733 admissions a tractament per abús o dependència de cànnabis, de les quals la majoria (4.619) eren primeres admissions.
Si comparem aquestes xifres amb les derivades del consum d’altres drogues, ens trobem que el percentatge de primeres admissions per cànnabis és d’un 80,5% del total d’admissions mentre que per, per exemple, les primeres admissions per abús o dependència de cocaïna és d’aproximadament un 60,5% del total. Les xifres de major consum de cànnabis se situen a més en les franges d’edat dels 15-24 anys, amb una edat mitjana d’inici de 18 anys, edat mitjana d’inici que s’ha mantingut constant des de 1997 fins a l’actualitat.
Al grup situat a la franja dels 14-25 anys el segueix en nombre de consumidors el situat a la franja dels 25-34 anys, per després d’aquesta edat, els consums van disminuint gradualment fins a gairebé desaparèixer. Això és un indicador evident de que els consums de drogues simplement desapareixen amb el pas del temps, la maduració de la persona i l’assumpció de responsabilitats. Però pot resultar preocupant que sigui precisament aquesta franja d’edat, la més jove, la que més s’exposa a l’ús de cannabis.
En l ‘estudi en col · laboració entre la Delegació del Govern per al Pla Nacional sobre Drogues i l’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies titulat “Consum problemàtic de cànnabis en estudiants espanyols de 14-18 anys: validació d’escales“, precisament s’abordava aquest problema. Per exemple, quan es va administrar una de les escales més habituals a nivell internacional per avaluar abús de cannabis (la Cannabis Abuse Screening Test, o CAST) a una població de 3.564 adolescents d’entre 14 i 18 anys, es va trobar que, segons paraules textuals l’informe: “Si es classifiquen els adolescents de la submostra segons la seva puntuació en l’escala [de 0 a 6] s’observa que 93,2% s’enquadraven en la categoria cap risc d’abús de Cànnabis (0-1 punt) ” , 6,0% el “baix risc d’abús de Cànnabis (2-3 punts)”, i 0,9% en “alt risc d’abús de Cànnabis (4 punts i més)” “.
D’altra banda, en l’esmentat informe no es van poder determinar les conseqüències sanitàries en aquesta mínima submostra de població adolescent amb abús de cannabis. Finalment, en relació a l’abús i en comparació, de nou, amb la cocaïna, per aquesta droga l’edat mitjana d’inici del primer tractament va ser, el 2007, de 31,6 anys, amb una edat mitjana del primer consum els 21, 2. De fet, d’entre els menors de 18 anys que van a tractament, el 15,5% és per cocaïna, sent un alarmant 78,4% per cànnabis. Finalment, si la font principal que s’ha referit el tractament als consumidors de cocaïna han estat els serveis legals o policials en el 5,7% dels casos, per al cas del cànnabis la xifra s’alça al 18,8%.
El irònicament tràgic d’aquest tipus d’artefactes legislatius és que és previsible que els poders s’acabin vanagloriant de l’augment de l’eficàcia policial, representada sempre en termes quantitatius -ja sigui en multes, inicis de tractament o nombre de detinguts. És un peix que es mossega la cua, i és que el peix roman en un aquari prohibicionista, lluny de mar obert, on hi ha espai per a tothom. Un exemple més de com la guerra global contra les drogues té implicacions directes en les polítiques locals i nacionals de drogues.

Interrogants sobre el tractament per cànnabis

Com és possible que per a una droga suposadament molt addictiva com és la cocaïna els usuaris triguin una mitjana de 10 anys a acudir a tractament per abús i que una substància que compta amb uns índexs d’abús que no arriben al 1% en població menor de 18 anys un 78,4% dels usuaris de drogues menors d’edat vagi a tractament quan encara tot just han tingut temps d’adquirir l’hàbit? I com és possible que mantenint estables en el temps les edats d’inici i les prevalences de consum habitual des de 1997, les sol · licituds de primer tractament fessin un pic de 5.319 casos el 2004 per seguidament baixar una mica en anys successius fins a estabilitzar-se en més de 4.000 casos a l’any?
A què es deu que hi hagi uns índexs altíssims de sol · licituds de primers tractaments en usuaris adolescents de cannabis i que una vegada “curats” mai més tornen, a diferència del que passa per la cocaïna o per als opiacis, que els admesos a primers tractaments van disminuint amb el temps alhora que van augmentant els admesos a segons o més tractaments? És que els programes de tractament per l’abús de cannabis són més eficaços que els programes de tractament per l’abús de cocaïna o opiacis? És el cannabis una droga susceptible de ser menys consumida amb una pauta d’abús potser malgrat la seva alta popularitat entre la població general tal com s’explicava més amunt?
Si les peticions de primer tractament fossin un indicador de problemes derivats de l’ús o d’abús, hi hauria una relació clara entre prevalença de consum i aquestes peticions, cosa que no passa per al cas del cànnabis. No obstant això,

 “Sí que existeix una relació clara entre nombre de denúncies per tinença i consum a la via pública i sol·licituds de tractament.”

Fins i tot aquest estancament en el nombre de peticions de tractament de 2004 en endavant potser es degui més aviat a la popularització del fet que recorrent les multes s’acaba arxivant l’expedient per silenci administratiu, cosa que l’esborrany de la nova Llei tracta d’evitar ampliant els terminis de resposta de l’administració. Vegem què hi ha de raó és aquest argument.

El 80 % de denúncies per tinença, són per cannabis.
El 1997 es van posar 63.855 denúncies basades en la Llei Orgànica 1/1992 per tinença i consum de drogues en llocs públics, xifra que no ha parat de créixer any rere any fins a situar el 2008 en 285.378 denúncies. D’aquestes, 132.304 (el 46%) se les van endur joves de 19 a 25 anys, el grup econòmic probablement més desfavorit de tots i on precisament se situen les franges de majors consums. Però el més sorprenent de tot és que el 80,4% de totes les denúncies per tinença de drogues van ser per tinença de cannabis. Mirem encara més detingudament el problema.
Segons la “Memòria 2009″ del PNSD , el 2009 han baixat les incautacions de totes les drogues en relació al 2008: les incautacions de cocaïna han baixat un 9,4%, les d’heroïna un 45,2%, les d’èxtasi un 24,4% i les d’haixix un 34,9%. Alhora, tot i que les detencions per tràfic de drogues s’han mantingut gairebé estables el 2009 respecte al 2008 (només han disminuït un 1,51%). Alhora, les denúncies per consum o tinença en llocs públics han augmentat en un 23,3%. Quines conclusions podem treure d’això?
Si les detencions s’han mantingut estables el 2009 respecte al 2008, els decomisos han disminuït substancialment, i les multes per consum o tinença en la via pública s’han disparat. I amb aquestes, lògicament, la sol · licitud de tractament de gent molt jove amb pocs recursos econòmics que prefereixen sotmetre a un programa de tractament -encara que no ho necessitin- abans de pagar una multa. Si aquestes sancions s’han focalitzat gairebé exclusivament en persones joves consumidores de cannabis, llavors és possible que s’estigui deixant de perseguir amb la mateixa celeritat als grans narcotraficants.

Persecució del jove consumidor de cànnabis no problemàtic
Així, el control del consum s’està focalitzant en la persecució i el càstig (econòmic) d’una franja poblacional econòmicament feble que pateix les conseqüències d’un sistema ineficient del control de l’oferta i la demanda. Alhora, se saturen els recursos públics especialitzats en el tractament de les drogodependències de menors i adolescents que no estan allí perquè ho necessiten, sinó tan sols per evitar pagar una multa, amb la conseqüent desatenció a usuaris que realment sí que necessiten d’aquests recursos .
I és que en relació als joves en particular, i als més desfavorits econòmicament en general, cal tenir en compte la desigual distribució de la privacitat i invisibilitat dels grups socials: mentre que els joves ocupen l’espai públic perquè no poden accedir a altres espais i els més pobres viuen literalment al carrer, estan més exposats al control, a la sanció o a una detenció. Els més adinerats, mentre tant, ocupen els seus jardins, cases de camp o clubs privats, protegits de la vigilància policial. I no diguem “els indignats” que, si alguna cosa comparteixen, és justament la ocupació de l’espai públic.
La lectura no pot ser altra que els joves i adolescents espanyols estan sent castigats per les males gestions dels governants. És evident que les polítiques actuals han fracassat en el control de l’oferta -si més no pel que fa al cànnabis-, ja que no només han disminuït sensiblement les aprensions, sinó que la percepció de la disponibilitat de cànnabis a la franja de població que més es pretén protegir-la de 14-18 anys-, és del 66% (59,8% per a la població general). Això, malgrat els 6 milions d’euros que va invertir l’Estat espanyol en els anys 2006-09 en el control de l’oferta.
Respecte al control de la demanda, el fracàs també ha estat evident: les xifres de prevalença es mantenen des de fa anys més o menys estables i això malgrat els 14 milions d’euros invertits per controlar la demanda. Els mateixos responsables del PNSD són conscients d’aquest fracàs. En el seu informe “Avaluació final de l’Estratègia Nacional sobre Drogues 2000-2008” mostren com només s’han aconseguit el 53% dels objectius plantejats en la seva estratègia, aconseguint tan sols el 43% dels objectius plantejats en l’àmbit de prevenció.

Concluint… 
Vistes totes aquestes xifres, quin missatge es pretén transmetre, tant a la societat en conjunt com als nostres joves i adolescents? Quins valors es potencien quan el que s’està fent és castigar a aquests joves i adolescents per alguna cosa que fan com a conseqüència, en bona mesura, de la nostra inoperància? I quines idees se’ls transmet quan el càstig econòmic és sospitós d’amagar un simple ànim més recaptatori que preventiu? I tot per què? Per a protegir-los d’uns problemes de salut pública que ni tan sols s’ha sabut especificar en el 0,9% dels menors entre 14 i 18 anys que tenen problemes d’abús de cannabis?
Tenint en compte totes aquestes dades, de veritat creuen els governants en la legitimitat moral i en l’oportunitat social de tipificar la tinença de drogues en llocs públics, la qual està concentrada en els usuaris de cannabis i en una franja poblacional econòmicament feble, com una falta greu amb multes d’entre 3.000 i 30.000 €?
Aquesta mesura probablement dissuadirà a molts consumidors, però alhora serà la ruïna econòmica per a moltes persones (per exemple, les seves famílies) i només pel suposat objectiu de dissuadir-los de un consum que es pressuposa que és perjudicial per a ells i davant el fracàs evident d’unes polítiques de reducció de l’oferta i la demanda demostradament ineficients.

Aquest canvi legislatiu en matèria de tinença i consum de drogues en llocs públics farà que moltes persones, per evitar pagar les multes, vagin a tractaments que no necessiten, col·lapsant així els serveis públics i evitant rebre una millor assistència aquells que sí ho necessiten.

En definitiva, ens trobem davant l’anunci del que podem considerar una política estigmatitzant i ultrasegregaria. Aquest camí es va iniciar fa més de dues dècades als EUA quan l’Estat penal substituir l’Estat del benestar –welfare state. El que s’ha demostrat és que per compensar la inseguretat ciutadana -que inevitablement es desprèn d’una desregulació econòmica i la “desinversió social” del neoliberalisme- es necessita d’una sobreinversió penitenciària i un discurs de “tolerància zero“.
I és que aquest ordre ens situa davant d’un Estat al qual no se li pot demanar seguretat social i si no n’hi se li demana seguretat penal. El futur model de seguretat és clar; predomini dels mitjans repressius, criminalització dels exclosos i restricció de les llibertats ciutadanes. Tot això amb l’objectiu de neutralitzar amb contundència i de manera anticipatòria als grups percebuts com a perillosos o pertorbadors, i mantenir l’status quo de l’ordre social bàsicament mitjançant el dret penal i sancionador.

Senyors governants, si us plau, recapacitin. La seva missió com a governants no és castigar el ciutadà per així protegir-lo de si mateix, sinó precisament protegir-lo de potencials abusos externs.

El pasado 21 de mayo de 2012, el diario ABC se hacía eco, en la edición digital de su periódico, del borrador de la nueva Ley Orgánica de Seguridad Ciudadana. El paquete de modificaciones que se presentó representa un paso más en la desarticulación de los restos de lo que un día se presumió: el Estado del bienestar.

El Partido Popular, con notable autoritarismo, pretende disparar un dispositivo legislativo-pedagógico que conciba al conjunto de la población –no sólo a jóvenes o “indignados”– como escolares perpetuos de unos determinados valores abstractos de ciudadanía, civilidad o comportamiento público.

Nos encontramos ante la actualización de una iniciativa institucional que, apelando a valores grandilocuentes y a la vez irrebatibles –paz, seguridad, tolerancia– pretende generar un auténtico entorno intimidatorio, ejercicio de represión preventiva contra sectores incómodos de la población. A su vez, este tipo de reglamentaciones sirven para acosar a formas de disidencia política o cultural que se atreven a desmentir o desacatar el normal fluir de una vida pública declarada por decreto amable y desproblematizada. Las leyes de seguridad ciudadana asignan a la vigilancia y a la actuación policial la labor de lograr lo que sus invocaciones rituales –campañas publicitarias, educación en valores, días mundiales de– no consiguen: disciplinar ese exterior urbano en el que ni ha sido posible mantener a raya las expresiones de desafecto e ingobernabilidad, ni ha logrado disimular el escándalo de una creciente fractura social.

El anuncio del Ministerio del Interior tuvo una amplia repercusión en los medios de comunicación con relación a la posibilidad de que “el uso público e indebido de capuchas, escafandras, cascos o cualquier otro tipo de prenda u objeto que cubra el rostro por completo” pueda ser multado con hasta 30.000 euros de multa. La misma cuantía podrá ser impuesta a aquellas personas que hagan “botellones” no autorizados en el espacio público.

Este escrito de la Comisión Políticas de Drogas y Sostenibilidad quiere reflexionar sobre otra parte del anuncio que quedó totalmente fuera de la atención mediática. Una decisión que tiene unas implicaciones dramáticas para las personas consumidoras de drogas en general y de cannabis en particular y especialmente para los jóvenes –los más desprotegidos.

En el borrador de la nueva Ley de Seguridad ciudadana, según el diario ABC, es “considerada falta «grave» el consumo o tenencia ilícita, aunque no sea destinada al tráfico, de sustancias estupefacientes, psicotrópicas o drogas en lugares, vías, establecimientos o transportes públicos, así como el abandono de los útiles o instrumentos empleados al respecto en los citados escenarios”. Además, según ABC, se prevé “ampliar el plazo de prescripción de las infracciones, de acuerdo con su gravedad. El objetivo es evitar la caducidad de los expedientes sancionadores”. El precio que hay que pagar por una falta «grave» oscila de los 3.000 a los 30.000 euros. Según la LO 1/1992 ya se habían incluido como faltas graves el consumo y tenencia en vía pública con sanción que podía oscilar entre los 300,05 y los 30.005 euros. Es decir, con esta modificación se sube el precio mínimo a pagar de 300.05 a 3.000 euros!!

En España, según el “Informe 2009 del Observatorio Español Sobre Drogas. Situación y tendencias de los problemas de drogas en España”, en 2007 el 27,3% de la población española de entre 15 y 64 años había probado el cannabis alguna vez en la vida, el 10,1 % lo había consumido en el último año, el 7,2% en el último mes, y el 1,5% lo hacía diariamente. Es decir, más de 3 millones de españoles usan cannabis al menos una vez al mes y más de 700.000 lo hacen diariamente.

Por poner algunas cifras comparativas con actividades que también suponen un riesgo para la salud, en España hay unos 2 millones de esquiadores. El esquí es una práctica de riesgo en la cual existe una alta probabilidad de sufrir accidentes. De hecho, como consecuencia de sufrir un accidente de esquí, cada año mueren unas 5 personas en España. Sin embargo, los esquiadores españoles –que son muchos menos que los usuarios de cannabis– se exponen mucho menos a sus riesgos (es raro quien puede permitirse esquiar todos los meses del año, aunque sea sólo una vez) y las consecuencias de su conducta son, por el contrario, mucho más graves para su salud que la práctica de fumar cannabis (nunca ha muerto nadie por consumir cannabis). Pero nadie se plantea sancionarles si se les intercepta con material deportivo en la calle para así proteger su salud. Además los espacios donde se practica tal actividad de riesgo no sólo están regulados, sino que incluso se permite el acceso a los mismos, así como su práctica, a menores de edad.

Nos hacemos la pregunta: ¿No es esto una muestra clara que ante una supuesta conducta de riesgo, es mucho mejor un acercamiento educativo que uno punitivo? La respuesta es evidente: da igual, las políticas sociales en general y las de drogas en particular no se basan en la evidencia científica o en el respeto de los derechos de las personas que eligen libremente y por sí mismas involucrarse en una determinada actividad, sino en una ideología –cuando no en una hipócrita moral–interesada en segregar, perseguir y castigar. Pero no lo que es un problema, sino lo que es molestia, lo que es incómodo o lo que hace florecer las propias contradicciones de quienes, con la supuesta misión de servir y representar a la totalidad de la ciudadanía, acaban situando a algunos sectores de los mismos en estados encubiertos de excepción e incluso de sitio.

¿Cuáles son las repercusiones objetivas del consumo de cannabis sobre la salud? Si se toma como indicador un consumo problemático y que como tal se deriva una petición de tratamiento, nos encontramos que, para el año 2007, hubo 5.733 admisiones a tratamiento por abuso o dependencia de cannabis, de las cuales la mayoría (4.619) eran primeras admisiones. Si comparamos estas cifras con las derivadas del consumo de otras drogas, nos encontramos que el porcentaje de primeras admisiones para cannabis es de un 80,5% del total de admisiones mientras que para, por ejemplo, las primeras admisiones por abuso o dependencia de cocaína es de aproximadamente un 60,5% del total. Las cifras de mayor consumo de cannabis se sitúan además en las franjas de edad de los 15-24 años, siendo la edad media de inicio de 18 años, edad media de inicio que se ha mantenido constante desde 1997 hasta la actualidad. Al grupo situado en la franja de los 14-25 años le sigue en número de consumidores el situado en la franja de los 25-34 años, para después de esa edad, los consumos ir disminuyendo paulatinamente hasta casi desaparecer. Esto es un indicador evidente de que los consumos de drogas simplemente desaparecen con el paso del tiempo, la maduración de la persona y la asunción de responsabilidades. Pero puede resultar preocupante que sea precisamente esa franja de edad, la más joven, la que más se expone al uso de cannabis.

En el Estudio en colaboración entre la Delegación del Gobierno para el Plan Nacional sobre Drogas y el Observatorio Europeo de las Drogas y las Toxicomanías titulado “Consumo problemático de cannabis en estudiantes españoles de 14-18 años: validación de escalas”, precisamente se abordaba este problema. Por ejemplo, cuando se administró una de las escalas más habituales a nivel internacional para evaluar abuso de cannabis (la Cannabis Abuse Screening Test, o CAST) a una población de 3.564 adolescentes de entre 14 y 18 años, se encontró que, según palabras textuales del informe: “Si se clasifican los adolescentes de la submuestra según su puntuación en la escala [de 0 a 6] se observa que 93,2% se encuadraban en la categoría “ningún riesgo de abuso de Cannabis (0-1 punto)”, 6,0% en “bajo riesgo de abuso de Cannabis (2-3 puntos)”, y 0,9% en “alto riesgo de abuso de Cannabis (4 puntos y más)””. Por otra parte, en el mencionado informe no se pudieron determinar las consecuencias sanitarias en esta mínima submuestra de población adolescente con abuso de cannabis. Por último, en relación al abuso y en comparación, de nuevo, con la cocaína, para esta droga la edad media de inicio del primer tratamiento fue, en 2007, de 31,6 años, siendo la edad media del primer consumo los 21,2. De hecho, de entre los menores de 18 años que acuden a tratamiento, el 15,5% es por cocaína, siendo un alarmante 78,4 % para cannabis. Por último, si la fuente principal que ha referido el tratamiento a los consumidores de cocaína han sido los servicios legales o policiales en el 5,7% de los casos, para el caso del cannabis la cifra se alza al 18,8%.

¿Cómo es posible que para una droga supuestamente muy adictiva como es la cocaína los usuarios tarden una media de 10 años en acudir a tratamiento por abuso y que una sustancia que cuenta con unos índices de abuso que no llegan al 1% en población menor de 18 años un 78,4% de los usuarios de drogas menores de edad acuda a tratamiento cuando aún apenas han tenido tiempo de adquirir el hábito? ¿Y cómo es posible que manteniéndose estables en el tiempo las edades de inicio y las prevalencias de consumo habitual desde 1997, las solicitudes de primer tratamiento pegaran un pico de 5.319 casos en 2004 para seguidamente bajar un poco en años sucesivos hasta en estabilizarse en más de 4.000 casos al año? ¿A qué se debe que haya unos índices altísimos de solicitudes de primeros tratamientos en usuarios adolescentes de cannabis y que una vez “curados” nunca más vuelven, a diferencia de lo que ocurre para la cocaína o para los opiáceos, que los admitidos a primeros tratamientos van disminuyendo con el tiempo a la vez que van aumentando los admitidos a segundos o más tratamientos? ¿Acaso los programas de tratamiento para el abuso de cannabis son más eficaces que los programas de tratamiento para el abuso de cocaína u opiáceos? ¿Es el cannabis una droga susceptible de ser menos consumida con una pauta de abuso quizás a pesar de su alta popularidad entre la población general tal y como se explicaba más arriba?

Si las peticiones de primer tratamiento fueran un indicador de problemas derivados del uso o de abuso, habría una relación clara entre prevalencia de consumo y dichas peticiones, algo que no ocurre para el caso del cannabis. Sin embargo, sí hay una relación clara entre número de denuncias por tenencia y consumo en la vía pública y solicitudes de tratamiento. Incluso ese estancamiento en el número de peticiones de tratamiento de 2004 en adelante puede que se deba más bien a la popularización del hecho de que recurriendo las multas se termina archivando el expediente por silencio administrativo, algo que el borrador de la nueva Ley trata de evitar ampliando los plazos de respuesta de la administración. Veamos qué hay de razón es este argumento.

En 1997 se pusieron 63.855 denuncias basadas en la Ley Orgánica 1/1992 por tenencia y consumo de drogas en lugares públicos, cifra que no ha parado de crecer año tras año hasta situarse en 2008 en 285.378 denuncias. De ellas, 132.304 (el 46%) se las llevaron jóvenes de 19 a 25 años, el grupo económico probablemente más desfavorecido de todos y donde precisamente se sitúan las franjas de mayores consumos. Pero lo más sorprendente de todo es que el 80,4% de todas las denuncias por tenencia de drogas fueron por tenencia de cannabis. Miremos aún más detenidamente el problema.

Según la “Memoria 2009” del PNSD (http://www.pnsd.msc.es/Categoria2/publica/pdf/memo2009.pdf), en 2009 han descendido las incautaciones de todas las drogas en relación al 2008: las incautaciones de cocaína han descendido un 9,4%, las de heroína un 45,2%, las de éxtasis un 24,4% y las de hachís un 34,9%. A la vez, a pesar de que las detenciones por tráfico de drogas se han mantenido casi estables en 2009 respecto a 2008 (sólo han disminuido un 1,51%). A la vez, las denuncias por consumo o tenencia en lugares públicos han aumentado en un 23,3%. ¿Qué conclusiones podemos sacar de esto?

Si las detenciones se han mantenido estables en 2009 respecto a 2008, los decomisos han disminuido sustancialmente, y las multas por consumo o tenencia en la vía pública se han disparado. Y con éstas, lógicamente, la solicitud de tratamiento de gente muy joven con pocos recursos económicos que prefieren someterse a un programa de tratamiento –aunque no lo necesiten– antes que pagar una multa. Si estas sanciones se han focalizado casi exclusivamente en personas jóvenes consumidoras de cannabis, entonces es posible que se esté dejando de perseguir con la misma celeridad a los grandes narcotraficantes. Así, el control del consumo se está focalizando en la persecución y el castigo (económico) de una franja poblacional económicamente débil que sufre las consecuencias de un sistema ineficiente del control de la oferta y la demanda. A la vez, se saturan los recursos públicos especializados en el tratamiento de las drogodependencias de menores y adolescentes que no están allí porque lo necesiten, sino tan sólo para evitar pagar una multa, con la consecuente desatención a usuarios que realmente sí necesitan de esos recursos.

Y es que en relación a los jóvenes en particular, y a los más desfavorecidos económicamente en general, hay que tener en cuenta la desigual distribución de la privacidad e invisibilidad de los grupos sociales: mientras que los jóvenes ocupan el espacio público porque no pueden acceder a otros espacios y los más pobres viven literalmente en la calle, están más expuestos al control, a la sanción o a una detención. Los más adinerados, mientras tanto, ocupan sus jardines, casas de campo o clubes privados, protegidos de la vigilancia policial. Y no digamos “los indignados” que, si alguna cosa comparten, es justamente la ocupación del espacio público.

La lectura no puede ser otra que los jóvenes y adolescentes españoles están siendo castigados por las malas gestiones de los gobernantes. Es evidente que las políticas actuales han fracasado en el control de la oferta –al menos en lo que se refiere al cannabis–, ya que no sólo han disminuido sensiblemente las aprensiones, sino que la percepción de la disponibilidad de cannabis en la franja de población que más se pretende proteger –la de 14-18 años–, es del 66% (59,8% para la población general). Ello, a pesar de los 6 millones de euros que invirtió el Estado español en los años 2006-09 en el control de la oferta.

Respecto al control de la demanda, el fracaso también ha sido evidente: las cifras de prevalencia se mantienen desde hace años más o menos estables y esto a pesar de los 14 millones de euros invertidos para controlar la demanda. Los propios responsables del PNSD son conscientes de este fracaso. En su informe “Evaluación final de la Estrategia Nacional sobre Drogas 2000-2008” muestran cómo sólo se han conseguido el 53% de los objetivos planteados en su estrategia, alcanzando tan sólo el 43% de los objetivos planteados en el ámbito de prevención.

Vistas todas estas cifras ¿Qué mensaje se pretende transmitir, tanto a la sociedad en su conjunto como a nuestros jóvenes y adolescentes? ¿Qué valores se potencian cuando lo que se está haciendo es castigar a esos jóvenes y adolescentes por algo que hacen como consecuencia, en buena medida, de nuestra inoperancia? ¿Y qué ideas se les transmite cuando el castigo económico es sospechoso de ocultar un simple ánimo más recaudatorio que preventivo? ¿Y todo para qué? ¿Para protegerles de unos problemas de salud pública que ni siquiera se ha sabido especificar en el 0,9% de los menores entre 14 y 18 años que tienen problemas de abuso de cannabis?

Teniendo en cuenta todos estos datos ¿de verdad creen los gobernantes en la legitimidad moral y en la oportunidad social de tipificar la tenencia de drogas en lugares públicos, la cual está concentrada en los usuarios de cannabis y en una franja poblacional económicamente débil, como una falta grave con multas de entre 3.000 y 30.000 €? Esta medida probablemente disuadirá a muchos consumidores, pero a la vez será la ruina económica para muchas personas (por ejemplo, sus familias) y sólo por el supuesto objetivo de disuadirles de un consumo que se presupone que es perjudicial para ellos y ante el fracaso evidente de unas políticas de reducción de la oferta y la demanda demostradamente ineficientes. Este cambio legislativo en materia de tenencia y consumo de drogas en lugares públicos hará que muchas personas, para evitar pagar las multas, acudan a tratamientos que no necesitan, colapsando así los servicios públicos y evitando recibir una mejor asistencia aquellos que sí lo necesitan.

En definitiva, nos encontramos ante el anuncio de lo que podemos considerar una política estigmatizante y ultrasegregaria. Dicha senda se inició hace más de dos décadas en los EEUU cuando el “Estado penal” sustituyó el Estado del bienestar –welfare state. Lo que se ha demostrado es que para compensar la inseguridad ciudadana –que inevitablemente se desprende de una desregulación económica y la “desinversión social” del neoliberalismo– se necesita de una sobreinversión penitenciaria y un discurso de “tolerancia cero”. Y es que dicho orden nos sitúa ante un Estado al que no se le puede pedir seguridad social y en su defecto se le pide seguridad penal. El futuro modelo de seguridad es claro; predominio de los medios represivos, criminalización de los excluidos y restricción de las libertades ciudadanas. Todo ello con el objetivo de neutralizar con contundencia y de forma anticipatoria a los grupos percibidos como peligrosos o perturbadores, y mantener el status quo del orden social básicamente mediante el derecho penal y sancionador.

Lo irónicamente trágico de este tipo de artilugios legislativos es que es previsible que los poderes se acaben vanagloriando del aumento de la eficacia policial, representada siempre en términos cuantitativos –ya sea en multas, inicios de tratamiento o número de detenidos. Es un pez que se muerde la cola, y es que el pez nada en un acuario prohibicionista, lejos de mar abierto, donde hay espacio para todos. Un ejemplo más de cómo la guerra global contra las drogas tiene implicaciones directas en las políticas locales nacionales o locales de drogas.

Señores gobernantes, por favor, recapaciten. Su misión como gobernantes no es castigar al ciudadano para así protegerle de sí mismo, si no precisamente protegerle de potenciales abusos externos. Ni, desde luego, castigar a los ciudadanos por algo que han hecho ustedes.