Antecedents

L’any 1967 l’Estat espanyol com a membre de les Nacions Unides va subscriure els convenis de fiscalització de certes drogues, per tant, presentava la voluntat de lluitar fermament contra la «lacra» que representava els consums. Durant els anys vuitanta es produir un forta alarma social producte dels consums d’heroïna (i cocaïna) per via parenteral, que s’associaren a la delinqüència, la marginació i la malaltia. La resposta política fou la de més control i mà dura cap a tot allò relacionat amb el món de les drogues fiscalitzades, on els consumidors foren exclosos del model social. L’impacte de l’heroïna comportà que en la societat espanyola emergí el «problema de la Droga» caracteritzat per una por irracional i de rebuig frontal cap a les drogues i els seus consumidors. Els consums de drogues fiscalitzades eren entesos des de la lògica prohibicionista, és a dir, els consums són inherentment perversos, els consumidors són problemàtics i en definitiva el consum de drogues comporta inevitablement problemes. Aquesta imatge encara perdura en una part de la població on les drogues remeten a estigma i desviació.

Per a donar resposta als problemes associats a la drogodependència es posaren en acció diferents accions polítiques, com la creació del Pla Nacional Sobre Drogues el 1985 (Ministeri de Sanitat), així com plans regionals, autonòmics i municipals per a lluitar contra les drogues. Les respostes s’articulaven mitjançant dos tipus de control, el de l’oferta i el de la demanda. El de l’oferta s’ha caracteritzat per un intent de reduir la disponibilitat de drogues als mercats il·legals, on els encarregats han estat les forces de seguretat, el què ha suposat la persecució i sanció dels consumidors i dels venedors accentuant la seva vulnerabilitat. I el control de la demanda treballa per la disminució del consum de drogues, tractant de convèncer a la població que no tingui contacte amb les drogues. Els principals destinataris de les estratègies de prevenció han estat els més joves. En moltes ocasions, la prevenció només es centra amb les conseqüències més funestes dels consums, conseqüències lluny de la majoria de consumidors que duen a terme un ús no problemàtic de les substàncies fiscalitzades.

A partir de les anys noranta emergeixen nous consums de drogues desvinculats de la marginació, i protagonitzats per joves integrats socialment. Tot i que les conseqüències terribles dels consums de drogues han disminuït notablement i l’alarma social gairebé desaparegut (com ho indica el Baròmetre dels problemes socials del Centre de investigacions sociològiques, on el maig de 2013 només el 0,2% de la població considerava les drogues com un problema social), la resposta política a l’Estat espanyol ha continuat perseverant amb el model prohibicionista. Aquesta situació comporta dóna resposta mitjançant polítiques que no ajuden a la cohesió ni la reproducció social, com així ho evidència les gairebé 300.000 multes a consumidors o gairebé les 20.000 detencions per venta de drogues. Tot i la forta inversió de recursos públics en prevenció dels consums els més joves continuen iniciant-se. La resposta prohibicionista és cara per l’Estat (presó, unitats especials en les forces de seguretat) i poc efectiva en els objectius de mantenir la població abstinent. A més el model prohibicionista alimenta el mercat negre i les xarxes del narcotràfic perquè enlloc de responsabilitzar-se de la producció, distribució i venda de les substàncies, delega el mercat de les substàncies a xarxes poc interessades en la Salut Pública ni la cohesió social. Situació que encara es pot veure agreujada amb l’aprovació de la nova Llei de Seguretat Ciutadana. Per tant, a l’Estat espanyol les polítiques de drogues, més enllà de la necessitat de la reducció de risc i danys, es centra en perseguí els consums de drogues per un mimetisme històric que poc contribueix a reduir l’impacte negatiu dels consums.

En els darrers anys en l’àmbit internacional s’ha produït profundes reflexions entorn l’eficàcia i el respecte cap a als Drets Humans de les polítiques prohibicionistes. En aquest sentit, diferents governs i institucions han obert un profund debat per superar les actuals polítiques punitives i implementar polítiques més pragmàtiques que reforcin la democràcia i minin el poder del narcotràfic. Uruguai, Colorado i Washington son tres exemples de noves orientacions en les polítiques de drogues, on les administracions competents han agafat les regnes de la venta de cànnabis. La controvèrsia és profunda, entre els diferents models de gestió pública del fenomen dels consums de drogues i les necessitats socials que requereix. Per això, la Unitat de Polítiques de Drogues treballaria per a investigar i donar resposta a les polítiques de drogues en el context català i espanyol.

Aquesta entrada també està en: Spanish, English